El temps passa volant, ara ja fa un mes que estic aquí i la veritat és que tinc una sensació rara però maca a l’hora. Sembla que porti molt temps a l’Índia però alhora passa súper ràpid. Estic bé, molt bé.
Fa setmanes que no escrivia però és que entre una cosa i una altra no he tingut temps. Treballo moltes hores al dia i no sempre tinc connexió a internet. Però bé, us faré cinc cèntims del que ha estat aquest primer mes a l’Índia.
Comencem per on sóc ara mateix. Estic vivint en una caseta al costat del lloc on treballo amb les nenes de l’acadèmia dels Special Olympics. Amb elles entrenem cada dia de 6 a 8 del matí i de 16,30 a 18,30. Durant el dia vaig a diferents centres amb el professors a fer classes d’educació física. Aquí a l’Índia les distàncies no es mesures en km sinó que va per temps... el lloc més lluny on vaig és d’hora i mitja d’anada i hora i mitja de tornada. Un festival. J
La casa és força bufona. Té dues habitacions, un lavabo occidental i un lavabo amb letrina. Té una cuina i una sala força gran. Tot i això porto dos setmanes aquí i he aconseguit que em tapessin un forat de la mida d’una pilota de futbol (representava el forat de l’extractor) on per allà entrava qualsevol animal i ara mateix m’estan pintat la casa ja que estava una mica fastigosa. Només tinc un llit i tres cadires de plàstic J. I noo, no tinc coixí tampoc. Però he estic demanant cosetes perquè me les portin... però en aquest país tot va al seu ritme... jeje.
La casa està en un campus diferent al principal i això fa que hi ha més estones de soledat tot i que per aquí també hi ha altres voluntaris. Tot i així també venen aquí els amics i ens distraiem tot jugant a ping-pong, billar i bàdminton J. No em puc queixar pas!
Anècdota: Ahir vam fer un sopar en un altre campus, a casa d’una noia i al marxar jo havia de tornar cap a casa meva que estava a mitja horeta en cotxe. Com és habitual aquí vaig fer autostop i em va parar un cotxe. Un noi molt simpàtic i a demés parlava una mica d’anglès. Va ser unes de les millors xerrades que he tingut en aquest país. Mitja hora sense parar. Molt maco i autèntic.
Aquí les setmanes funcionen de la següent manera. Treballem de dilluns a dissabte, jo de 6 del matí a 18,30 de la tarda. Amb algun descans durant el dia, però moltes hores. Només tenim festa els diumenges... però bé, és el que hem vingut a fer aquí. A treballar.
A la fundació, que aquí és coneguda com RDT (rural development trust) s’està molt bé. És com un oasi dins un etern desert. Vius com en un càmping. Normalment a les afores de les ciutats hi ha tots els campus, tancants per una tanca amb vigilants a les portes. La veritat és que s’està massa bé. Ens cuiden molt.
A part de tot això... les tornades dalt d’un camió o 15 persones dins un rickshaw o 25 individus (alguns d’ells traient els peus per les finestres) dins un tot terreny està a l’ordre de dia. J M’agrada.
Avui he fet el meu primer entreno amb les nenes tot sol... Quin festival!!! No ens entenem ni a la de tres. Ha estat molt bé, divertit i entretingut.
Hi ha moltes coses a explicar però això és una mica el que ha passat aquest mes. Aquesta nit marxem tots els voluntaris a un poblet que es diu Hampi, on hi ha un llac i és una mica més turístic. Marxem amb tren a les 2,45 de la matinada i arribem allà després de 4 horetes. El dilluns és festa ja que és l’Independence Day aquí a l’Índia. Aprofitem i marxem dos dies ja que aquí és gairebé impensable tenir algun dia de festa. Ja us explicaré com va.
Per acabar dir-vos que estic encantat de ser on sóc. Del que estic fent i amb la gent que estic. M’agrada molt i estic gaudint molt l’experiència. És tan maco arribar a una escola i veure com els nens s’ajuden els uns als altres... Molt especial...
Gràcies a tots i totes que m’envieu correus o escrits al blog... és molt maco estar en un altre país tan lluny com aquest i veure que la gent s’enrecorda de tu.
Una abraçada i un petó ben fort!!!!
Fins aviat...
 |
| Dinar Índi (sí sí, amb les mans). En Marçal i l'Esther |
 |
| Escola de nens cecs (menjant) |
 |
| Nens cecs jugant a Volei |
 |
| Inauguració de cases |
 |
| Primer dia amb les nenes. Quina passada! |
 |
| Estirant amb les nenes de l'Acadèmia |
 |
| Bulder (Marçal, Jorge i jo) |
 |
| De camí a la muntanya de Kalyandurg |
NAMASTE
olé guapo....com m'en alegro...,de que estiguis tan bé, de que siguis capaç de riure de les petites penúries domèstiques de tanta emoció que t'embarga, que ens parlis dels somriures i els ulls negres d'aquests nens tan agraïts, que estiguis "creixent" tant i que ens escriguis, encara que sigui poc, per explicar-nos lo content que estàs.
ResponEliminaEts el meu ídol. Ja ho saps.
Petons ben forts, abraçades, i tot el que vulguis!!!!
Hola carinyo, estem molt contents de veure't tan feliç. Viu, gaudeix, dona i rep tot el que aquesta experiència meravellosa t'ofereix. T'enyorem, però estem molt orgullosos de tu. T'estimem. Una super abraçada i milions de petons.
ResponEliminaHola Aritz estamos muy contentas y muy orgullosas de tener un primo capaz de dedicar una etapa de su vida en ayudar a los niños que verdaderamente lo necesitan, aunque nosotras tenemos muchas ganas de verte y te estamos echando mucho en falta.
ResponEliminaTE QUEREMOS ARITZ.
Veig i comparteixo la teva aventura, i m'omple d'alegria. Crec amb tu i la força que t'empeny. No pensis gaire i deixa't portar, la teva experiencia i el teu caracter optimista et conduiran sempre per el cami¡¡¡
ResponEliminaCuida't i un petó.
Angie.
Què gran neng, què gran tot el que estàs vivint, "ric" i impagable... ni que sigui a bord d'un camió destartalat, o amb un "esvoranc" al terra de l'habitació per on es cola tota mena d'ANTIs,d'un búlder "màxim" sense peus de gat, o amb 10 noies que et miren amb cara de póker i que a poc a poc els hi arrenques un somriure, que d'això tu n'ets un mestre.
ResponEliminaCom en saps de viure i gaudir de tot el que et proposes!
Se't trobarà a faltar demà! L'Alba encara està desperta al meu costat (horaris d'estiu, ja se sap) i està flipant, no entén res però s'ho mira!
Una abraçada
Jose
K gran és l'India i k petit és el món! Revisant les teves fotos amb l'Alba m'ha semblat reconèixer un dels voluntaris, en Marçal amb ulleres de sol! És en Marçal Roca? M'hi jugaria 20 milions de rúpies que ho és(: (no puc despertar la meva dona k està dormint pq m'ho asseguri)!!! Diga-li que sóc el marit de la Paula de St. Esteve ( el pare de la Paula és el seu padrí ) i dóna-li una abraçada ben forta!
ResponEliminaA10
Hola Aritz, com va???
ResponEliminaHe anat a parar al teu blog i m'ha encantat! Fins quan estaràs per l'Índia?
Que genial tot el que expliques! Espero que segueixis disfrutant al màxim d'aquesta experiència i fes per viure cada moment tan intensament com puguis... ja saps que després es torna a casa i s'anyora. És per això que has d'intentar impregnar-te de tot allò que segur que totes les persones (gent d'allà i voluntaris) t'aporten!
Buaaa... quina enveja que em fas... jo vaig boja de repetir a Camerún o trobar un lloc a l'India o América del Sur.
Be, donar-te records i ànims en aquesta experiència! Molts besos!!
Eli