Moltes sensacions i emocions inexplicables.

Avui fa una mica més d’una setmana que vaig arribar a l’Índia, un país molt lluny de casa i on no sabia exactament el que venia a fer. Avui i després de nou dies, ja estic situat. Estic en un campus, que és com una espècie de càmping, amb casetes per als voluntaris i visitants, amb un cantina on esmorzem, dinem i sopem tots junts. També hi ha oficines per als treballadors  i alguna botigueta de roba que fan nens discapacitats. La veritat és que està molt bé. Hi ha un ambient molt maco i agradable entre tots els voluntaris, que aproximadament som uns 20.

En quant a mi i el meu projecte, el que us puc dir és que el porto conjuntament amb un noi que es diu Marçal i consisteix en introduir l’Educació Física als centres que té la fundació. Tots els centres són de discapacitats. Tenim centres per sords, cecs i amb paràlisi cerebral. Tota una experiència!!!

Ja he fet alguna classe i és… no té paraules, és molt difícil d’explicar i que pugueu entendre el que se sent…. Però… imagineu-vos una escola de cecs… una classe de 15 alumnes jugant a voley (la pilota va per terra i passa per sota la xarxa)… una nena mig cega va corrents a buscar la pilota que se li ha escapat al nen cec i li deixa davant seu, li agafa la mà i li diu… té, aquí la tens… Sense paraules!

La resta de la setmana he anat treballant i amunt i avall a veure centres i escoles i moltes hores d’oficina perquè s’han de fer moltes sessions i un bon plantejament de tot el projecte de les nenes dels Special Olympics.

Ja per acabar dir-vos que avui hem anat a unes coves amb 80 nens d’un orfenat. Uns nens maquíssims, amables, carinyosos, tendres… genials!!!

Us envio una forta abraçada i un petó a tots i totes. Penso en vosaltres!!!

Espero tornar a escriure ben aviat!!!

Aritz LLort.