Per vosaltres!!!
Vosaltres sou els que feu que l’escola funcioni, vosaltres sou l’alegria de l’escola, per vosaltres nosaltres treballem i per vosaltres nosaltres ho fem el millor que sabem. Per vosaltres, nens, a nosaltres ens agrada llevar-nos cada matí i treballar d’aquesta professió tan i tan maca. Per cada somriure de bon matí que ens regaleu…
Per tot això us vull desitjar que tingueu un magnífic i fabulós any. Estudieu, treballeu i no deixeu de fer els deures cada dia. Apreneu dels mestres, dels companys i de tothom qui us rodeja. Sigueu solidaris amb els vostres companys/es i cuideu i ajudeu a tothom que pugueu.
Abans d’acabar només vull intentar explicar-vos com són els nens de les escoles on estic treballant.
Mirades alegres, ulls emocionats quan veuen que el mestre entra per la porta i ... “Good Morning Sir”. Surten les primeres paraules de les seves boques amb un somriure d’orella a orella. Entregats a voler aprendre, tenen la possibilitat de tenir una llibreta per escriure i un llapis que amb prou feines té punxa de lo petit que és. Tots allà asseguts al terra amb les cames creuades i amb un silenci excepcional. Els mires a les cares i només veus cares de gratitud per donar-li l’oportunitat de poder estudiar, de poder aprendre. Meravellós.Un situat darrera l’altre, i tots de costat. Una quadrícula perfecte, sense protestar, sense molestar el company, només estan atents al mestre i treballant.Tranquil·litat, alegria i molta emoció se sent quan arribes a l’aula i tots t’esperen amb els braços oberts, et salten a sobre, t’abracen i et somriuen.
Tot és un altre món quan arribes al centre dels cecs on gairebé ningú et veu... només 4 o 5 nens que tenen una mica de visió i són ells que avisen als demés que has arribat. Toques aquella panxa del nen que no i veu i... “Sir, sir , sir!!!” diu amb una veu alegra i divertida. Sap que ets tu. Els ulls se t’entelen quan veus amb l’alegria que viuen i gaudeixen. Llavors arriba el plat fort... toca jugar a criquet (esport típic a l’Índia) i ... jo em pregunto: com jugaran si no hi veuen? Agafen la pilota que porta un cascavell a dins i ... com si res fos diferent, tiren la pilota i bategen. Tan fàcil com això. La pilota marxa fora de banda i el nen invident mou els braços de costat a costat arrossegant les mans pel terra intentant trobar el soroll d’aquell picarol que fa unes mil·lèsimes de segon ha escoltat passar pel seu costat. L’intent és fallit i la pilota marxa més enllà d’ell... Aleshores arriba un dels moments més macos; el nen que hi veu una mica (veu ombres) comença a córrer, aconsegueix arribar a la pilota, l’agafa i corrent de nou li porta a les mans del nen que havia estat movent els braços buscant-la. Pell de gallina.
Finalment... s’acaba la classe i dius... tots cap a l’aula que teniu classe. I penses... com marxen tot sols si no hi veuen? Immediatament s’aixequen, i de nou, els nens que hi veuen una mica, agafen els nens que són totalment cecs. Aquests posen la mà a l’espatlla del seu company i així de senzill i simple marxen de classe ordenadament i amb tota la tranquil·litat del món. Extraordinari.
I llavors agafes un bus i entre bots i aixafat per més de 70 persones dins el bus, tots apretats i mal posats, aconsegueixes baixar a un altre poble on hi ha un institut de sords. Entres per la porta principal i no sents res... no hi ha ningú penses... arribes a l’entrada de l’edifici, creues el vestíbul i enmig de tot el silenci sents les veus d’alguns mestres com parlen. T’hi vas acostant i de cop enmig d’una salsa immensa veus 270 nens i 10 mestres. Increïble. No se sent res. Nois a un costat i noies a l’altre. Asseguts igual d’ordenats que als altres centres, estan fent una competició de tir amb arc. Porten 3 hores al mateix lloc, asseguts. No es molesten entre ells i només comparteixen paraules a través de la llengua de signes. Marxo del centre meravellat i amb un somrís d’orella a orella.
I per acabar quan entres pel centre on hi ha els nens amb paràlisi cerebral és quan ja no pots més i et deixes portar pels teus sentiments cap a ells. Els abraces, jugues, rius, els hi fas pessigolles... i tot això vigilant que no caiguin i no es deixin anar del caminador perquè ells sols no s’aguanten en peus. Comencem la classe... els agafes, els ajudes, ho intentes una i mil vegades...i no surt. No poden. Baixes el nivell d’exigència i tot rutlla de meravella. Fantàstic. Finalment per acabar la sessió i després d’estar a l’aula asseguts, agenollats o intentant estar drets, vas i dius... “Farigetto?” I tots i totes comencen a cridar entre rialles i alegria. Ja saben que toca agafar el caminador i sortir al pati. Preparats, un darrera l’altre i... tres, dos, un ... Go! Tots surten corrents com poden, cridant i rient pels passadissos. Xoquen contra les parets, un contra l’altre... però si els hi veiéssiu la cara... podríeu sentir i dir que... en aquell moment ells són feliços. Encantador.
Nens, aquí i allà els que podem gaudir de tots els sentits, de la gran sort d’escoltar, de veure, de córrer... som uns privilegiats. Cuidem tot allò que ens pertany, valorem tot allò que tenim, gaudim i disfrutem dels moments que ens regala la vida, treballem, estudiem i lluitem per arribar allà on volem.
Nens, molta Sort a Tots i Totes!!! Endavant amb ganes i il·lusió.
Fins aviat...
Aritz Llort
 |
| Nenes amb discapacitat mental veient un espectacle de pallassos. |
 |
| Pallassos 2 |
 |
| Guapíssima |
